Entrevista a Pepe Serra, Director del postgrau de Gestió Museística

Entrevista publica al núvol digital.

Pepe Serra: “El museu ha de qüestionar les seves regles i els seus límits”

Jordi Vernis. Barcelona.

Pepe Serra és director del Museu Nacional d’Art de Catalunya i codirector del Postgrau de Gestió museística de l’IDEC-UPF. Ha estat director del Museu Picasso, on va fer una gran tasca de dinamització. Ara ja ha començat a sacsejar les columnes del MNAC amb programes nous i una gran obertura a la nova realitat digital. Jordi Vernis i Bernat Puigtobella conversen amb Pepe Serra. 

 P: Vostè ha estat director del Museu Picasso i ara dirigeix el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Al llarg de la seva trajectòria professional ha treballat també programant exposicions al MACBA, a La Caixa, etc. D’on li ve aquesta vocació? Quan era petit, era dels que jugava a fer museus a casa seva? 

Diria que la vocació i sobretot l’interès  em ve en molt bona part de l’entorn familiar, ja que a casa els meus pares era molt present tot allò que estava relacionat amb l’art, i sobretot amb la cultura en general: els museus, els viatges, l’arqueologia, el patrimoni o la música entre d’altres. En aquest entorn familiar hi havia també el meu tiet avi Eudald Serra, un artista i viatger amb uns interessos amplíssims que va marcar radicalment la meva orientació cap aquest món de manera definitiva.

P: Avui dia els museus han deixat de ser contenidors estàtics d’obres mestres i s’han convertit en espais dinàmics en què passen coses. Què vol dir gestionar un museu avui?

Al meu entendre, i de manera molt resumida, cal disposar d’un projecte global basat en la col·lecció, que és sempre la raó de ser del museu, i entendre la dimensió múltiple, dinàmica i viva de la institució, que ha de ser capaç de generar coneixement, complir una funció social i de servei públic a gran escala i ser un espai crític de debat i de participació.

P: El Museu contenidor s’ha caracteritzat, prenent el Museu Nacional com a exemple, com a centre d’acollida. Els museus contenen a les reserves més obra que la que pot exposar. Fins i tot, legalment, pel fet que una de les missions del museu és salvar el patrimoni, hi ha impediments legals perquè un museu públic “vengui” obra que custodia. No hauria de canviar? Hi haurà un canvi de mentalitat en aquest sentit? S’entendrà que la venda d’obra no significativa pel discurs de la col·lecció que fa el museu és necessària perquè el centre no tingui problemes econòmics i pugui així innovar i oferir millores per al públic?

El tema de la venda és extremadament delicat, i sense descartar-lo absolutament, el veig molt complicat en l’àmbit públic, perquè comporta riscos evidents d’arbitrarietat o de cometre errors irreparables. Dit això, crec que ja estem en una concepció del patrimoni molt més dinàmica, que ha de prescindir de la titularitat administrativa i de la propietat de les obres per passar prioritzar-ne la seva posada en valor, el servei que poden fer inscrites en un determinat relat o discurs, que en renova o revisa la seva pròpia narrativa. En aquest sentit sí que hauríem d’afavorir al màxim la circulació de totes les obres, tant si són en reserva com si no, per tal que trobin cabuda i sortida allà on poden tenir un sentit.

P: Com a gestor, quins són els museus que actualment estan fent accions més innovadores a nivell de gestió museística. Faci’m un pòdium, digui’m quins són els tres museus d’arreu del món que, dins la seva justa mesura i proporció, més estiguin innovant en aquest camp i per què. No sigui obvi i previsible. Si pot ser, que es noti una preferència personal en la selecció.

Em costaria molt fer aquest “medaller” que em demaneu, ja que la meva selecció personal seria llarguíssima, per motius molt diversos hi ha molts i molts museus arreu del món que trobo innovadors i molt recomanables. Dit això, i més enllà de si en aquest moment fan accions innovadores o no, sí que puc citar tres museus que, entre molts d’altres, tenen aquesta preferència personal que em demaneu i són, en certa manera, relacionables amb el nostre: l’Art Institute a Chicago, que al marge de tenir unes col·leccions formidables ha aconseguit una vinculació amb la ciutat extraordinària, el Lousiana Museum a Copenhaguen, que malgrat una ubicació amb un paisatge magnífic però aparentment allunyada i desavinent, és un espai de referència internacional per la coherència i innovació en el seu programa o el nou RijksMuseum a Amsterdam, especialment pel que fa a la multiplicitat de vies que té el visitant per accedir, conèixer i comprendre allò que està veient.

P: Al MoMA s’ha decidit incloure els video-jocs com a element que complementi la seva col·lecció, que versa sobre l’art més actual i fins els nostres dies. Si una de les indústries més joves i amb més projecció de futur a Catalunya és la del video-joc, quan podríem veure un gest com el del MoMA no ja al Museu Nacional -que ha tret el topall cronològic a la seva col·lecció-, si no a algun museu de Catalunya? És un problema de mentalitat?

El canvi de mentalitat és fonamental per als museus si volen tenir la posició de centralitat social i de servei públic que abans esmentava, o dit d’altra manera, si volen seguir tenint sentit. Aquest canvi és aplicable a moltes polítiques dels museus, i per descomptat, a la visió convencional decimonònica del museu del segle XIX encara viva a moltes institucions. Només per posar un exemple: és evident que la classificació enciclopèdica de les obres és obsoleta. El museu ha de ser un espai que es qüestioni contínuament les seves regles i els seus límits, de manera que convidi a la reflexió i al critica, perfectament compatible amb el gaudi i l’entreteniment. Les posicions reaccionàries respecte a l’entrada d’altres disciplines o formats en les museus d’art els acaben convertint en magatzems visitables i poca cosa més.

P: Vostè dirigeix un postgrau de gestió museística a l’IDEC-UPF.  Quin és l’objectiu d’aquest postgrau? Quin perfil d’alumne sol acollir? I quines sortides professionals ofereix?

Aquest postgrau se’ns va demanar per oferir un curs d’un any d’orientació molt pràctica que permetés disposar d’una visió global i molt real del funcionament  d’una institució museística. Es tracta de conèixer directament de la mà dels professionals implicats tots els àmbits que afecten el desenvolupament del museu. Des de la col·lecció, el registre o la restauració fins a la gestió, les activitats, la comunicació  o la planificació estratègica. Tot el curs es planteja amb una visió molt critica, que planteja preguntes amb la mentalitat de repensar els models de museu actual. Té un perfil d’alumnat molt divers, amb historiadors de l’art, restauradors, llicenciats en belles arts o en comunicació i periodisme,  i gent que treballa en el sector de la cultura, ja sigui en museus públics  o en galeries o i institucions privades. El postgrau no té la vocació d’oferir sortides professionals de manera prioritària i facilita per alguns inscrits pràctiques en centres i museus.

P: Des de fa anys hi ha hagut una professionalització de la gestió. Ha augmentat la demanda de l’anomenada gestió cultural. I a vegades amb el perill que es prefereixi un expert en gestió que, no obstant, no sap res sobre allò que gestiona. La oferta d’un postgrau que es centra en museologia està pensada per evitar aquest perill?

Aquest és un tema recurrent i una mica equívoc al meu entendre. La gestió cultural en general i els museus en particular requereix de professionals, tan ben preparats com sigui possible. Per a departaments o àmbits molt específics, no hi ha dubte que l’especialització és  fonamental. Per a posicions més globals com la direcció, els perfils dels professionals adients depenen molt de les característiques de cada institució i sobre tot del projecte que cada professional pot oferir. No hi ha dubte que cal tenir coneixement profund del que es té entre mans, però establir categories o definicions teòriques pot acabar esdevenint més una limitació que una virtut.

P: Què ha de prevaldre en el futur museòleg/gestor museístic: la hiper-especialització en algun dels departaments que formen un museu o, per contra, les visions de conjunt i la capacitat de poder pensar en un model integral de museu?

Tot és en funció de cada posició, però per a les visions globals i integrals del museu crec que, tot partint evidentment de professionals coneixedors del tema, cal examinar i exigir bons projectes més que perfils determinats.

P: Els alumnes d’aquest postgrau podran fer pràctiques a un museu, com ara el Museu Nacional. Quin tipus de feina podran realitzar durant el període de pràctiques?

També varia moltíssim en funció del perfil de l’estudiant i del centre on faci les pràctiques El que intentem acordar amb els museus és justament que els estudiants en pràctiques puguin trobar un espai de valor afegit, que li permeti integrar-se en un departament o àmbit del museu i viure a primera línia el desenvolupament de projectes i activitats. No sempre és fàcil d’aconseguir.

P: Quina feina pot fer un museòleg o gestor museístic per tal d’internacionalitzar el seu centre? Si hagués de donar una classe magistral sobre com ha de fer-s’ho un futur gestor de museus per mirar d’aconseguir que el seu centre obtingui complicitats internacionals, què recomanaria? Pot posar un exemple d’èxit?

Un museu ha de saber fer dues coses. Donar el punt de vista del lloc on es troba, és a dir parlar de la seva realitat més immediata, però també, justament des d’aquesta posició o punt de vista, ha de saber oferir una visió universal. Les complicitats internacionals i la projecció internacional de les nostres col·leccions, artistes i institucions s’ha de produir des de vies molt diferents, però sempre partint de disposar de relats propis, amb sentit, que ofereixin punts de vista i narratives noves, de valor afegit, que trobin diàleg i contrasts amb la d’altres institucions o entorns culturals. Al mateix temps, museus com el nostre poden traçar xarxes de complicitat i interessos comuns que permetin treballar  en programes i projectes conjuntament des de la concepció dels mateixos.. Seria massa llarg aquí, però el que és segur imprescindible avui dia és treballar en xarxa, aplicar el criteri de col·laboració i coproducció a escala internacional en el punt de sortida del màxim nombre de projectes possible. Ens costarà un temps, però és el que ara intentem fer al Museu Nacional i que el MACBA va aconseguir ja fa uns anys de manera brillant.

P: Han crescut el nombre d’espais autogestionats. A Madrid destaquen Matadero i Tabacalera. A Barcelona hi ha exemples brillants com Home Session. S’està acabant el model d’institució, entès com a super-estructura amb complicitat de diner públic, de mitjans i de grans padrins darrere (com podrien ser-ho el Museu Nacional o el Macba), a favor d’altres models? Un postgrau de gestió com el que dirigeixes hauria d’incorporar el saber portar un espai auto-gestionat sense abandonar les nocions per gestionar una gran entitat museística?

Crec que models diferents han de poder conviure i de fet és molt bo per al sistema cultural l’existència de diversitat d’institucions amb missions i àmbits de treball molt diferents. La cultura és produeix a tot arreu i per descomptat, molt més enllà de les institucions oficials que tenen limitacions òbvies per les missions que tenen adscrites però que, deixeu-me dir, són absolutament necessàries també i per això són presents en tots els sistemes culturals potents i desenvolupats existents fora del nostre país.  Jo trobo magnífica i molt necessària la tasca que fan alguns dels espais autogestionats que menciones, i de fet els seus models de gestió són ja objecte de reflexió per part d’altres institucions i les pròpies administracions. Dit això, no oblidem que un museu com el Museu Nacional té, per només posar un exemple, la custòdia de més de 300.000 obres d’art i compleix amb moltes tasques patrimonials del país, que requereixen aquesta estructura i la dotació pública que menciones i uns òrgans de govern el més professionalitzats possible.

.